El Tribunal Suprem dicta Sentència condemnant al Govern espanyol per l’incompliment de l’obligació adquirida de reubicar persones refugiades des dels camps de Grècia i Itàlia

A partir de l’impuls de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (A.C.D.D.H.) en coordinació amb la plataforma Stop Mare Mortum, i el treball col·laboratiu d’un equip de juristes procedents de totes dues entitats al qual s’han afegit juristes independents, han permès l’exercici d’una acció jurídica contra el Govern d’Espanya en relació amb l’incompliment de les obligacions de reubicació de persones peticionàries de protecció internacional arribades a Europa a través de les fronteres de Grècia i Itàlia – de la qual donàvem compte en anteriors informacions- que ha estat resolta per la Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 9 de juliol de 2018, número 1168/2018 de la Secció Cinquena.

Les pretensions plantejades han estat parcialment estimades. El Tribunal declara que l’Estat espanyol ha incomplert parcialment les obligacions administratives de tramitació previstes a les Decisions de l Unió Europees i que ha de continuar la tramitació de l’oferiment i execució de les reubicacions en els termes previstos a les dites Decisions i de conformitat amb els acords que les institucions comunitàries adoptin a partir d’ara.

L’Aute de resolució de les qüestions d’admissibilitat del qual ja vam donar compte va resoldre dues qüestions importants: la legitimació activa d’associacions i organitzacions no guvernamentals, en aquest cas de l’Associació de Suport a Stop Mare Mortum, per a exercir l’acció – legitimació que deriva de l’abast del objecte previst en els seus estatuts- i la competència dels Tribunals espanyols per a revisar l’actuació administrativa de l’Estat espanyol a la llum del dret europeu.

De les qüestions que resolt la Sentència de què avui donem compte, destaquem les següents:

El caràcter vinculant de les Decisions. Els compromisos assumits en forma de quotes atribuïdes a cada estat han generat unes obligacions de mínims, i no haurien pogut ser desateses si no era amb la suspensió expressa que Espanya mai no va demanar, i que només hauria pogut obtenir prèvia justificació de la concurrència de determinades circumstàncies.

  • Les Decisions tenen la condició de dret vigent a Espanya. Les Decisions del Consell de la UE que estableixen els criteris de repartiment de la càrrega de reubicar les persones sol·licitants d’asil formen part del dret espanyol i són exigibles a Espanya.
  • Espanya no ha atès les obligacions que li són exigibles. A data 4 de març de 2018, é a dir sis mesos després d’acabar el termini imposat per les Decisions, de les 19.449 places que l’Estat espanyol hauria d’haver ofertat i executat només n’havia ofert 2.500 (1875 de Grècia i 625 d’Itàlia) és a dir només un 12,85% del total a què estava obligada. Pel que fa a les reubicacions efectives, en la data 22 de març de 2018 només se n’havien practicat 235 des d’Itàlia i 1.124 des de Grècia, és a dir una proporció inferior al 7% d’allò a què està obligada. El dèficit de compliment està, doncs, quantificat, i dóna lloc a l’estimació parcial del recurs.
  • L’obligació de reubicar subsisteix. Segons el Tribunal l’obligació legal de reubicar les persones que reuneixin les condicions previstes no va acabar el setembre de 2017, i és per això que el punt 4 de la decisió imposa a l’Estat espanyol l’obligació de continuar la tramitació en els termes previstos a les Decisions. Aquesta obligació es descriu, però, de manera modulada: les reubicacions pendents s’hauran de fer d’acord amb les indicacions de les Decisions mentre aquestes romanguin vigents, però s’hauran d’adaptar a les que resultin dels acords que, en el seu cas, les Institucions comunitàries adoptin d’ara endavant.

Els criteris aplicats pel Tribunal per a arribar a la seva decisió tenen una transcendència notable en diferents àmbits. D’una banda, ha generat un precedent que pot servir de referent per a sostenir accions anàlogues en altres països de la Unió, amb objectius similars als que s’han plantejat a Espanya. D’altra banda, objectivar la capacitat del Tribunal Suprem per a verificar el grau de compliment per l’Estat espanyol de les seves obligacions administratives.

Interessa tenir present que l’existència de la Sentència – que no és susceptible de recurs- podrà constituir una eina molt útil en ocasió d’eventuals incompliments per part de l’Estat de la seva obligació d’oferir places de reubicació, retornant a la societat civil el protagonisme que va assolir des d’un principi en l’exigència de donar una resposta a aquesta realitat en garantia dels drets de les persones.

Anuncis

Conclusions de l’acte “Estem refugiant?”

Des de Fronteres i Drets oferim el document de conclusions i propostes de l’acte públic Estem refugiant? que vam organitzar el 14 de juny. Es pot descarregar fent clic a la icona. Així mateix,  a continuació reproduïm el texte sencer i agraïm la seva difusió.

ESTEM REFUGIANT?

CONCLUSIONS DE L’ACTE DE FRONTERES I DRETS

L´exposició que va fer l´entitat Fronteres i Drets davant de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya, el 30 de setembre de 2016, començava amb la lectura de l´article 14.1 de la Declaració Universal dels Drtes Humans que ens diuEn cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n”. Passats dos anys, aquesta proclama té avui tota la seva màxima virtualitat, quan tenim tres vaixells plens de ciutadans disposats a exercir-lo que es dirigeixen a casa nostra. Llàstima que no hagin pogut fet el mateix les 3.139 persones que durant el 2017 i les 501 en el que portem de 2018 que han perdut la vida al Mediterrani. Esperem i desitgem que passi de gest polític a política legislativa a tots els nivells espanyol i europeu. És la societat civil que ho demana, que clama front els governs, els quals estan més preocupats per conservar els privilegis com a estats gestors d’interessos econòmics i polítics.

Amb la resposta donada per la UE a la crisis dels refugiats  s´han  fet miques els principis de solidaritat entre els pobles, de no devolució, del règim d´asil i de protecció internacional, posant en dubte la legitimitat de la UE i els seus fonaments. I poques esperances  podem tenir atesa la deriva que s´està produint en la major part dels Estats Europeus cap a una dreta populista, demagoga i xenòfoba,  que fa de la lluita contra la immigració il·legal  el seu major baluard. Parlem de que Europa tenia un instrument normatiu per fer front a la situació viscuda (la Directiva 2001/55/CE) i no ha fet ús, al contrari, ha tancat les portes, externalitat la solució del problema mitjançant el vergonyós acord amb Turquía, fonamentat en la consideració d´aquest com  a tercer país segur, a canvi de 6.000 milions d´euros, liberalització de visats i reobertura dels capítols d´entrada a l´UE; apareixent els anomenats acords de readmissió, fets per agilitzar les devolucions, sense distingir entre persones mereixedores d´asil o no; atorgant unes prerrogatives a un país condemnat de forma reiterada pel TEDH per vulneració dels mateixos. Amb caràcter previ a aquest per les Decisions de  2015 , 1601 i 1523, del Consell d´acolliment i reubicació, es va assumir l’obligació de reubicar 160.000 sol·licitants d´asil, només s´ha acollit el 25%.

A la vegada, la UE  es còmplice de les greus violacions dels drets humans comeses per part d´Egipte, Líbia i Sudan  en la ruta migratòria del Mediterrani, externalitzant, novament, el control migratori a països no pertanyents a la UE, i no signataris de la Convenció sobre l´Estat dels Refugiats de 1951 i Protocols Addicionals, fent una tasca de contenció vulnerant de forma vergonyosa els més elementals drets humans i obstaculitzant la ingent actuació de les  ONG en les seves funcions de salvament. ONGs que han vist criminalitzades les seves accions sota acusacions d´afavorir la immigració clandestina i de fer negoci a càrrec de la mateixa i que s´han vist forçades a seguir un  codi de conducta imposat per Itàlia i amb recolzament de la Comissió Europea, al realitzar la missió de salvar vides que novament posa paranys als seus objectius.

És per això que hem de començar a corregir aquestes polítiques al nostre país i proposem: com a mesures concretes:

Treballar urgentment en la denuncia dels dèficits democràtics, i de respecte dels drets humans amb que es regula i tracta tota la problemàtica relativa a les persones refugiades i a l’asil.

I en aquest marc, exigir de les Autoritats competents:

  • La creació a Espanya d´una Autoritat o Agència Especialitzada en Refugiats  i una altra especialitzada en Immigració que vetlli pel compliment de la legalitat en ambdues matèries.

És veritat que existeix, almenys sobre el paper, una comissió interministerial d’Asil i Refugi, però el que creiem que és una necessitat és l’existència d’una Autoritat o Agència especialitzada i independent, que pugui desenvolupar funcions de control de l’activitat administrativa, que faci un paper fiscalitzador i d’observatori transversal de la realitat. Que hi puguin participar, o si més no, hi puguin haver contactes directes, amb les organitzacions que treballen amb aquestes persones.

Però igualment, encara que també consta com existent una comissió interministerial d’estrangeria, entenem que ateses, ja no les circumstàncies específiques que el món occidental està vivint en els 2 o 3 darrers anys, de desplaçaments i refugi, sinó per atendre el fet mateix de la migració, en tant que fet estructural i no purament conjuntural, i que en el futur es s’incrementarà, és necessària també una Agència sobre Migració.

  • La Directiva 2001/55/CE ha resultat totalment ineficient, en primer lloc, perquè per entrar en funcionament es requereix que el Consell a proposta de la Comissió entengui que estem davant d´una situació d´afluència massiva de desplaçats, fet que no ha passat mai i en segon lloc, la manca d´un sistema de solidaritat obligatori que garanteixi un repartiment equitatiu de responsabilitats entre els estats membres.

  • L’establiment  d´un sistema de salvament en el mar Mediterrani amb assistència immediata a persones en dificultats.

Destaquem en el document que les polítiques que obliguen a retrocedir als/les migrants no fan més que forçar a aquestes persones a prendre rutes més perilloses a la recerca de seguretat. I Espanya, com a país fronterer, ha de vetllar especialment per la protecció i no centrar el seu esforç a impedir la seva arribada o aconseguir la seva expulsió.

Al respecte, recordar que un dels principis bàsics, o dret fonamental de les persones migrants, és el de “No Devolució” –art. 78 TFUE, art. 18 Carda dels Drets Fonamentals de la UE, art. 33 de la convenció de Ginebra-. Dret que es vulnera de forma flagrant en el procediment de les devolucions “en calent”. Eminents especialistes en la matèria –tant des de l’àmbit acadèmic universitari com de la judicatura- han advertit que s’infringeixen els compromisos i acords internacionals que regulen l’entrada de persones estrangeres a un país.

  • L’aprovació del Reglament de Desenvolupament de la LLei 12/2009 reguladora del dret d´asil i la protecció subsidiària que porta un retard de més de 5 anys segons el que es preveu a la pròpia llei, impedint amb aquest fet que tinguin vigència previsions de vital importància, com son la possibilitat d´autoritzar l´estada a Espanya per motius humanitaris en el marc del propi procés d´asil o la possibilitat de demanar directament l´asil en les ambaixades i consolats d´Espanya a l´estranger.

La manca de desenvolupament reglamentari deixa en paper mullat el dret de les persones sol·licitants d’asil als serveis socials públics, doncs el període d’acollida en una primera fase responsabilitat de l’administració pot ser de sis a nou mesos, però en les fases següents, que poden arribar fins els 24 mesos, ja depenen de les organitzacions que col·laboren amb l’administració. Tampoc es pot garantir una valoració individualitzada que permeti tenir en compte les característiques personals i familiars a l’hora de designar les places i de detectar les necessitats específiques de determinats grups.

Aquesta manca de compliment per part de l’Estat en matèria d’asil és més evident quan la pròpia Comissió Europea, el mes de setembre de 2015 va informar de la seva intenció d’iniciar un procediment d’infracció contra Espanya, sobre la implementació de la Directiva 2011/95/UE, sobre requisits d’asil, havent finalitzat el termini de transposició el desembre de 2013.

I pel que fa a la possibilitat de les peticions d’asil gestionades per ambaixades o consolats, val a dir que la Llei (art. 38) així ho preveu, però aquesta manca de desenvolupament reglamentari ha provocat que de les 19.846 peticions fetes, només 1.029 van ser gestionades per ambaixades o consolats, de manera que aquesta via és absolutament residual.

  • La  modificació de la avantdita LLei 12/2009 perquè sigui causa de concessió d’asil el risc de persecució per raó de gènere, orientació i identitat sexual  o edat  i el risc de patir violència de gènere o de ser sotmesa a explotació en el país d´origen.

  • La regulació integral de la protecció a les víctimes de tracta d’éssers humans a través d´una llei, reconeixent la possibilitat d´identificar a les víctimes les jutgesses/s i fiscals  que intervenen en el procediment penal.

  • Reclamar la possibilitat que davant de l´incompliment per part del Govern Central dels compromisos assolits en matèria d´asil deixi pas a altres Administracions públiques disposades a complir-los degudament finançats per l´Estat .

  • Millora del sistema d´acolliment, reforçant les segones fases d´integració i autonomia i creació de noves fórmules de finançament, partint de la premissa que l´acollida i la protecció de les persones refugiades és una responsabilitat de l´Estat.

  • Previsió d’alternatives als Centres d’Internaments d’Estrangers mentre es tramita un expedient de devolució i/o expulsió, amb solucions que no suposin vulneració dels drets humans, com a pisos tutelats o règims d’acolliment a través d’associacions i organitzacions que tinguin legalment reconeguts entre les seves finalitats la protecció i assistència de les persones migrants, atenent que el 60% de les persones internades no són efectivament expulsades.

Comunicat davant la criminalització de l’activitat humanitària cap a persones refugiades a la Unió Europea

Des del col·lectiu Fronteres i Drets volem expressar el nostre suport a l’ONG Proactiva Open Arms, no només per les seves extraordinàries tasques de salvament, amb més 59.000 persones rescatades, sinó també per la denúncia que fa que la tragèdia existeixi per als nostres ulls.

És inadmissible que els Estats utilitzin el dret penal per protegir les seves polítiques d’immigració, sobretot quan ho fan contra qui actua amb ànim humanitari

La defensa dels Drets Humans ha de ser emparada i no criminalitzada per les legislacions nacionals i internacionals, havent d’interpretar-se els tipus penals amb ple respecte a l’Estatut dels refugiats de 1951, a la Convenció Europea de Drets Humans i a la jurisprudència del TEDH que declara les devolucions en calent i les expulsions col·lectives contràries a aquests tractats.

El dret a la vida és el ben jurídic superior i ha de prevaler en qualsevol conflicte d’interessos, havent de valorar-se la intencionalitat de l’autor, doncs d’una altra manera es permet la perversa situació de criminalitzar l’hospitalitat i l’equiparació de les tasques solidàries amb l’actuació de les màfies.

Comunicado frente a la criminalización de la actividad humanitaria hacia personas refugiadas en la Unión Europea

Desde el colectivo Fronteres i Drets queremos expresar nuestro apoyo  a la ONG Proactiva Open Arms,  no sólo por su  extraordinaria labor de salvamento, con más 59.000 personas rescatadas, sino también por su labor de denuncia que hace que la tragedia exista para nuestros ojos.

Es inadmisible que los Estados utilicen el derecho penal para proteger sus políticas de inmigración, sobre todo cuando lo hace contra quien actúa con ánimo humanitario

La defensa de los Derechos Humanos ha de ser amparada y no criminalizada por las legislaciones nacionales e internacionales, debiendo interpretarse los tipos penales con pleno respeto al Estatuto de los refugiados de 1951, a  la Convención Europea de Derechos Humanos y  a la jurisprudencia del TEDH que declara las devoluciones en caliente y  expulsiones colectivas contrarias a dichos tratados.

El derecho a la vida es el bien jurídico superior y debe prevalecer en cualquier conflicto de intereses, debiendo valorarse la intencionalidad del autor, pues de otra manera se permite la perversa situación de  criminalizar la hospitalidad y la equiparación de las labores solidarias con la actuación de las mafias.

Referencia informativa sobre la acción contencioso-administrativa planteada por la Associació de suport a Stop Mare Mortum con la colaboración de la Comisión de Defensa del ICAB y un equipo de juristas

Desde el colectivo Fronteres i Drets con motivo del Día Internacional del Migrante, 18 de diciembre, ofrecemos una referencia informativa sobre la acción ejercitada por Stop Mare Mortum, con la colaboración de la Comisión de Defensa del ICAB y un grupo de juristas especializados, ante la Sala de lo contencioso del Tribunal Supremo, con motivo de la desatención del requerimiento planteado por dicha asociación al Gobierno de España en relación con sus obligaciones de reubicación de los solicitantes de protección internacional establecidas en las decisiones del Consejo (UE) 2015/1523, de 14 de septiembre, y Decisión (UE) 2015/1601, de 22 de septiembre, por la que se establecen medidas provisionales de reubicación de solicitantes de asilo en el ámbito de la protección internacional en beneficio de Italia y Grecia. Continua llegint